Sinopsi de la tragèdia clàssica de Sófocles ‘Edip Rei’, per Marco J. Pagano.
PERSONATGES
Èdip: fill natural de Laios i Jocasta; adoptat per Pòlibos rei de Corint i Mèrope.
Jocasta: muller de Laios i mare d’Èdip; germana de Creont.
Laios: fill de Làbdac i rei de Tebes; espòs de Jocasta; pare d’Èdip.
Creont: fill de Meneceu; cunyat d’Èdip, així doncs, germà de Jocasta i ‘oncle’ d’Èdip.
Tirèsies: profeta; aquell que, únic entre els homes, porta innata la veritat.
Sacerdot de Zeus.
Corifeu.
Pòlibos: rei de Corint; pare putatiu d’Èdip.
Mèrope: dona de Pòlibos; dòria; mare putativa d’Èdip.
El Missatger de Corint: qui rebé el nadó d’un pastor al Citeró i el dugué a Pòlibos de Corint.
L’antic Servidor de Laios: qui rebé el nadó de Jocasta per matar-lo, però per llàstima el donà al Missatger de Corint.
Casal dels Lambdàcides: dinastia de Làmbdac, pare de Laios, avi d’Èdip.
Zeus: qui posa justícia.
Apol·lo: oracle i pesta; qui purga i expurga.
Erínies: les justicieres dels crims familiars.
ORIGEN D’ÈDIP
Agènor, rei de Fenícia, mana als seus tres fills anar a trobar a Europa, raptada per Zeus. No poden trobar-la i desisteixen. Cadmos, un dels fills d’Agènor, havent desistit en la recerca funda Tebes. De Cadmos Polidor, d’aquest Làbdac, de Làbdac neix Laios i de Laios Èdip.
LÈXIC
Eixida: sortida.
Bandejar: condemnar, apartar.
Sutzura: sutzesa, brutícia.
Estol: conjunt de naus, esquadra.
Orb: ceg.
Alçurar-se: soliviantar-se, no mantenir la mansuetud.
Ban: edicte, pregó, multa.
Capir: entendre.
Gaubar-se: alegrar-se, satisfer-se.
Péixer: pasturar, alimentar-se.
Atuir: deixar com mort.
Roí: vil.
Corifeu: cap i guia del cor.
Esmussar: fer menys vil, menys penetrant; alleugir.
Sollar: embrutar.
SINOPSI ARGUMENTAL
Prèvia:
Els reis de Tebes Laios i Jocasta tenen un fill sota un esfereïdor oracle de Delfos, doncs els hi augurà tenir un fill que mataria son pare i es casaria amb sa mare (és a dir, que tindrien un fill parricida i incestuós alhora). Així doncs, intentant defugir l’oracle d’Apol·ló, Jocasta abandona son nadó dins les fraus del Citeró, i li encomana a un bover de fer-lo desaparèixer. El pastor bover el recull i li forada els turmells per endur-se’l, com si fos un animalet de caça. No obstant, el bover sent compassió i el dóna a un servent de Pòlibos, el rei de Corint. Pòlibos i sa muller Mèrope l’adopten i el nomenen Èdip: ‘el Peus-Inflats’ així de recents eren les ferides de sos tendres turmells.
Argument:
Tebes pateix una segona pesta, després que Èdip aturés la primera des que va morir Laios tot endevinant l’enigma de l’Esfinx.
Cor i sacerdot acudeixen a Èdip per tal que salvi el poble. Ell mana a Creont a consultar l’oracle d’Apol·ló a Pitó (després s’en diria Delfos). L’oracle proclama que la pesta que assola Tebes no s’aturarà fins que no sigui bandejat l’assassí de Laios.
Èdip, doncs, fa venir Tirèsias, l’orb profeta.
Tirèsias es mostra recelós de parlar la veritat através del déu, car li pesa qui és en realitat Èdip. Això, emperò, fa alçurar Èdip, que acusa a Tirèsies d’haver maquinat l’assassinat de Laios. Com a resposta, Tirèsies revela a Èdip que l’assassí és ell mateix.
Amb tot Èdip acaba embolicant també a Creont en la presumpta conspiració reial, culpant-lo de voler el seu desprestigi per tal d’assolir el tron. Enardits ambdós per la ira, Èdip fa fora Tirèsies i aquest fa via.
Arriba Creont i s’intenta explicar tot defensant-se davant d’un irat Èdip. Aquest, emperò, no entra en raó i continua acusant Creont de conspirar en contra seua. En aquestes entra en escena Jocasta, qui juntament amb el Corifeu intenten calmar els prínceps, però només aconsegueixen que Creont marxi de Tebes menyspreat per Èdip.
Així doncs resten Èdip i Jocasta, que es demanen explicacions mútuament. Èdip li comenta el motiu de la seva còlera, i Jocasta li revela per fi el rumor que s’escampa des de fa ja cert temps: que Laios fou mort en un entreforc, a Fòcida, on s’ajunten els dos camins que vénen de Delfos i Dàulia. També li refereix quin aspecte duia Laios, en quin transport anava i amb quina companyia. Èdip es comença a espantar i també li refereix el seu passat a Corint, on en un sopar un home embriac li digué que era ‘fill suposat’, fet pel qual anà a Pitó per consultar l’oracle; aquest li revelà el seu horrorós destí parricida i incestuós. És per això que en desesper Èdip fugí de Corint per anar ‘sota la guia dels astres’, quan de sobte, anant ell pel seu camí, succeí la disputa de l’entreforc: l’auriga que duia el carro on anava Laios vol apartar Èdip del camí de mala manera, Èdip respon colpejant el guia, Laios s’hi torna amb el punxó doble contra Èdip, i aquest d’una garrotada mata Laios, i després a tots els demés llevat d’un, que fuig.
Malgrat tot, Jocasta i Èdip declinen fer més elucubracions fins no haver escoltat al pagès ―l’únic supervivent de l’entreforc― que referí la notícia de la mort de Laios, car aleshores postulava que fou mort per un grup de bandolers, no per un home sol.
Entretant, arriba a palau un missatger de Corint que reporta la mort de Pòlibos de Corint, de qui per cert fugí Èdip amb la intenció d’evitar matar son pare tal com li augurà l’oracle. Aquest missatger resulta ésser el pastor que recollí a Èdip expòsit del Citeró, de mans d’un bover de Laios, i l’oferí a Pòlibos i Mèrope que, al mancar-lis descendència per no haver engendrat, l’acolliren de bon grat. El missatger li revela tot a Èdip, que resta corprès.
Èdip llavors encomana cercar i portar el bover, i Jocasta aconsella a Èdip desistir de saber qui és ell en realitat… Èdip emperò s’entesta en descobrir el seu origen i Jocasta torna dins a palau, restant esmaperduda sense alè. Èdip sols tem que Jocasta pugui creure que ell siga de vil llinatge.
Amb tot, arriba el servidor que rebé el nadó Èdip de mans de Jocasta. Èdip inquireix al servidor, però aquest fa llargues aparentant haver-se’n oblidat del succés. Aleshores Èdip l’amenaça de mort i aquest li revela atemorit l’esgarrifosa veritat… A Èdip el món li cau al damunt i l’escena queda buida.
Dins del palau, Jocasta crida el nom de Laios, s’arrenca els cabells estirant-se’ls amb les mans, i es penja per donar-se mort. Èdip entra a l’habitació, veu l’horrenda imatge: sa mare i dona a un temps, penjada, sense vida, encara gronxant de la biga. Èdip, iracund, arrenca els afiblalls d’or llavorat del vestit del cos sense alè i es buida les soques dels ulls, quedant ja així orb de per vida.
Èdip ja conscient inculpa el déu Apol·ló de ses horribles sofrences, i mentre pateix una angoixa indescriptible, destruït li demana a Creont que el porti al mont Citeró a deixar-lo morir, tal i com en origen havia d’haver ocurregut essent nadó, i l’encomanà atendre les seues dues filles: Antígona i Ismene. Quan les té davant seu, Èdip les vaticina el penós futur que haurien de sofrir ambdues, i marxa de la mà de Creont.
El Corifeu conclou la tragèdia tot proclamant al poble de Tebes que no gosin mai jutjar feliç un home, fins que no arribi la fi del seu darrer dia.
ANTOLOGIA EDIPÒDICA
“Vejam, bon vell, explica’t: t’escau, pels anys, que portis la paraula” (Èdip) (Sòf.Ed.5).
“La Pesta, el més cruel dels enemics” (Sacerdot de Zeus) (Sòf.Ed.25).
“Un baluart, un vaixell no són res, si són buits de gent que els ocupi” (Creont) (Sòf.Ed.85).
“Constrènyer els déus a fer el que no volen, no hi ha ningú que pugui” (Èdip) (Sòf.Ed.280).
“Per a un home, ésser útil pel que té i pel que pot, és la més noble tasca que hi hagi” (Èdip) (Sòf.Ed.315).
“La ciència, que és terrible, quan no fa profit al savi” (Tirèsias) (Sòf.Ed.315).
“En el que no entenc, sóc amant de callar” (Creont) (Sòf.Ed.565).
“No, no pot ésser vil un esperit que raoni bé” (Creont) (Sòf.Ed.600).
“El temps sol és capaç de mostrar l’home dreturer: el roí, en un sol dia el pots conèixer” (Creont) (Sòf.Ed.615).
“No hi ha res de mortal que lligui amb l’art de predir” (Jocasta) (Sòf.Ed.710).
“Lleis de planta sublim generades èter celeste amunt: l’Olimp sol és llur pare; la mortal natura dels humans no les ha produïdes [les lleis]; mai l’oblit no les adormirà: un gran déu és en elles, un déu que no envelleix” (el Cor) (Sòf.Ed.865-870).
“La supèrbia engendra el tirà” (el Cor) (Sòf.Ed.875).
“Els vells, un copet a la balança els tomba” (el Missatger) (Sòf.Ed.960).
“Ai, generacions humanes, com calculo que és igual la vostra vida i el no-res!” (el Cor) (Sòf.Ed.1190).
“Cap sort de mortals no estimo venturosa” (el Cor) (Sòf.Ed.1195).
“Són els de la família, ells sols, que per pietat han de veure i sentir els mals de casa” (Creont) (Sòf.Ed.1430).
ÈDIP FACTÒTUM O SOBRE LA RESPONSABILITAT
L’oracle dèlfic a Laios, pare d’Èdip: “Laios, fill de Làbdac, em pregues una pròspera descendència de fills. Et donaré el fill que desitges, però està decretat que deixis la vida per mans de ton fill. Així ho consentí Zeus Crónida, accedint a les funestes malediccions de Pèlops, fill estimat del qual tu raptares. Ell imprecà contra tu tot això” (Sóf.Èd.Intro III BCG), i Zeus l’escoltà. Aleshores, ¿què és Èdip, sinó un instrument de Zeus per tal de fer justícia a Pèlops? ¿Què és Èdip, sinó el factòtum que ha d’anorrear el casal dels Labdàcides?: per causa d’Èdip morirà son pare Laios, però també sa mare, els seus dos fills als quals maleeix, i sa filla Antígona, que deixà la vida per mor del cadàver de son germà Polinices. Així doncs ¿és encertat jutjar Èdip culpable, quan la seva desgràcia la desfermà essent ell inconscient? ¿És just considerar-lo innocent, tot i la contundència dels fets abominables i el tremend dolor que causaren a tants? ¿Què ha de prevaler, els fets o les intencions? ¿El dret positiu o el dret especulatiu?
Per sofistes i advocats, és clar, atès guanyen el sou retorçant les paraules, postularien pel dret especulatiu adduint que “les faltes que els hòmens cometen per ignorància s’han de considerar involuntàries” (un sofista) (Jen.Cir.I 3,18), i d’aquí que tal vegada declarin Èdip innocent, ja que ell rebé els seus mals de la divinitat, i “no s’ha de rebutjar, ja saps, els eximis dons dels déus, que ells mateixos atorguen i que ningú pot escollir a voluntat” (Paris) (Ild.III 64-66). De fet són molts que cauen a la trampa, com Pèricles, que, “en ocasió que un athleta, en el decurs d’un pentatló, ferí involuntàriament amb una javelina a Epitimi de Fàrsal i el matà, dedicà tot un dia, en companyia de Protàgoras, a decidir si era, en estricta lògica, a la javelina, o, més aviat, a qui la llençà, o als jutges de la competició, a qui havia de considerar-se responsable de la desgràcia” (Prot.A10 BCG), mal que fou el llançador qui impulsà la llança de motu propri.
Ara bé, pels filòsofs i homes de pietat, és clar, atès reserven el sou per quan hagin travessat els portons de l’Hades, tot i comprendre que “tothom fa allò que creu ha de fer” (Jen.Mem.IV 6,6) ―doncs qualsevol malifeta és involuntària no essent res diferent la ignorància i la maldat―, i bé que entenen que certament “ningú es busca de bon grat la desgràcia” (Pind.fr. 226), sinó que tothom se la troba a despit i involuntàriament, tot i acceptar-ho, en efecte, postularien pel dret positiu per mor dels fets més que de les intencions, car “en el judici, la fi mai justifica els mitjans” (Jen.Cir.I 3,17) igual que amb nobles intencions mai es justifiquen els actes impius: “l’acció és més convincent que la paraula” (Jen.Mem.IV 4,10). Perque “¡quánts hi ha que diuen coses justes però cometen injustícies!, mentre que realitzant fets justos no podrien ésser injustos” (Jen.Mem.IV 4,10), i cal tenir sempre present com “molts són els que, actuant de la manera més menyspreable, fan mostra dels més bells discursos” (DemAbd.fr. 700 BCG).
Els homes decents i de bé, doncs, ensenyen a malfiar-se de les paraules i a fer cas dels fets, doncs “així és com molts s’ofereixen: excel·lents de paraules però funestos en els fets” (Èdip) (Sóf.ÈdCol. 782), i àdhuc el propi Èdip es manifesta recelós de les paraules quan diu “jo no sé que sigui just cap home perquè enraoni bé” (Sóf.ÈdCol. 807), en tant que la justícia radica en els fets, així com en els fets radica la innocència i la culpabilitat. “No aspirem a fer nostra vida gloriosa amb paraules, sinó més aviat amb fets” (Sóf.ÈdCol. 1144), diu el noble Teseu en el mateix sentit. Encara més, cal advertir del greu perill que comporta donar via a l’especulació en el judici d’uns fets provats, perquè “si hom no sent temor davant els fets, tampoc tindrà por a la paraula” (Èdip) (Sóf.Èd. 296), de manera que si hom no ha de responsabilitzar-se dels seus actes, en efecte, encara menys creurà haver-se de responsabilitzar de les seves paraules, i així és com la indolència en les actes i la mentida en el discurs sobrepujen la cura pels fets i la fidelitat en les paraules.
Però, ¿a què diastre deturar-se entorn al roc o l’alzina?, Èdip és responsable dels seus actes, i no tant sols dels seus propis, sinó també dels actes de son pare, per bé que és l’oracle qui el condemna “amb el desterrament o alliberant un antic assassinat amb un altri” (Sóf.Éd. 100), i és Èdip mateix qui, après de llevar-se els seus maleïts ulls, sutzes, prega a Creont “extirpa’m de seguida d’aquesta terra, on no pugui ésser abordat per cap homen” (Sóf.Èd. 1436), si bé el pietós oncle i cunyat alhora li apostrofa que “primer de tot, cal aprendre del déu que s’ha de fer” (Sóf.Èd. 1438), i torna a consultar l’oracle, ben sabedor de que “el judici dels immortals és el més fort” (Pit.fr. 256 BCG). Obrant així, doncs, Creont no fa pas cas de les paraules d’Èdip, sinó de les de l’oracle, que són del cert les úniques paraules de fiar i les úniques indefugibles, les que declaren què cal fer i què succeirà: perquè és bo que “la Justícia lloada des d’antic segueixi asseguda junt a les lleis de Zeus, que regeixen des de sempre” (Èdip) (Sóf.ÈdCol. 1382), i cap hom no perverteixi el dret diví i positiu creient saber qui és ell de debó, amb summe ignorància i una funesta insolència. I basti ja, ¡ai lassa!, que “¡les coses més sagrades no es poden remoure amb paraules!” (Èdip) (Sóf.ÈdCol. 1526).
FUENTE: Sinopsis Literarias, Marco Pagano (Editorial Caduceo 2009).
