(Resum de la llegenda artúrica ‘Tristany i Isolda’, autoria de Marco J. Pagano)
PERSONATGES
Rei Marc de Cornualla: rei de Cornualla. Espòs legítim d’Isolda la Blonda.
Rivalèn: rei de Leonís al castell de Kanoel. Ajuda al rei Marc amb l’espasa i amb el consell.
Blancaflor: germana de Marc de Cornualla, amb la que aquest recompensa a Rivalèn per haver-lo ajudat.
El Duc Morgan: enemic de Rivalèn de Leonís, al qual occida a traïció.
Rohalt el Fe-Tinent: mariscal del rei Rivalèn. Recull orfe al nadó Tristany. Es rendeix al duc Morgan i de por que no el degollés fa passar el nadó Tristany per son propi fill.
Tristany: fill del rei Rivalèn de Leonís i Blancaflor de Cornualla. Naixé al quart dia de morir son pare i pocs instants abans de morir sa mare: aquell per l’espasa i aquesta per la tristor.
Governal: escuder i mestre que ensenyà a Tristany en pocs anys les arts que convenen als pros.
Morholt d’Irlanda: cavaller gegantí d’Irlanda. Germà de la reina d’Irlanda i oncle d’Isolda.
Isolda la Blonda: princesa d’Irlanda. Esposa legítima de Marc de Cornualla.
Andret, Ganeló, Gondoine i Denoalèn: els quatre nebots deslleials que calumnien Tristany i espien Isolda.
Aguynguerran el Roig: el senescal del rei d’Irlanda que cobejava Isolda la Blonda.
Perinís: el vailet blond i fidel a Isolda.
Brangiana: la jove serventa d’Isolda.
Nan Froncí: geperut, que coneix els set arts, la màgia i tota mena d’encantaments.
L’Ermità Ogrí [o Orrí]: aconsella l’enpenediment dels enamorats i acull Tristany a sa casa.
Gilany duc de Gal·les: acull Tristany a sa cort gal·lesa.
Hoel duc de Bretanya: al castell de Carhaix, on acull Tristany i on aquest morirà trist.
Comte Riol: assola i dissol la terra de Bretanya abans no vingués Tristany.
Kaherdí: fill del duc Hoel de Bretanya.
Isolda de les Blanques Mans: filla del duc de Bretanya i germana de Kaherdí. Segona dona de Tristany, a qui remata de tristor per venjança funesta.
Kariado: un ric comte d’una illa llunyana, que pretén Isolda la Blonda per amor després de marxar Tristany de Tintagel; informa a la Blonda del casament de Tristany amb la Blanquímana.
SINOPSI
Marc de Cornualla ha d’afrontar la guerra vers sos enemics, i Rivalèn, rei de Leonís, li presta son ajut tant amb l’espasa com amb el consell. És per això que Marc el recompensa tot donant-li sa germana Blancaflor, de qui Rivalèn restava en amor.
Entretant, el duc Morgan ataca Leonís, i Rivalèn ha de tornar a son castell de Kanoel, amb sa dona Blancaflor en prenys, car el duc Morgan arruïnava sos castells, sos camps, sos viles. Rivalèn confia la reina Blancaflor en prenys a son mariscal Rohalt, i de seguit marxa a fer la guerra. Amb tot, Rivalèn fou occit a traïció pel duc Morgan, i no veié el fill que al quart dia naixé del ventre de Blancaflor. No obstant, després de nomenar-lo ‘Tristany’, atès que vingué al món amb tristor funesta[1], morí també la reina amb profund dol.
Així doncs, Rohalt es rendí al duc Morgan, i de por que no degollés Tristany, fa passar el nadó per son propi fill. Al cap de set anys, Rohalt confià Tristany al bon escuder Governal, qui en pocs anys ensenyà al vailet les arts que convenen als pros.
Fóra com fos, el cas és que uns mercaders de Noruega s’enduen Tristany com una bella presa[2], però es desfermà una tempesta al mar i, comprenent que la causa era el noi, el deixaren lliure aparellant un bot i deixant-lo en una riba. Fet i fet, aquesta riba resultà que era la de Cornualla on regnava el rei Marc ―oncle de Tristany sense ambdós saber-ho― i per casualitat es trobà amb caçadors dependents del rei cornuallès. Així doncs, un cop Tristany sacrificà el cervó acabat de caçar de mode admirable, embaladits, aquestos li pregunten per son procedència, i ell respon que prové de Leonís. S’enduen doncs al noi en presència del rei Marc, al castell de Tintagel, on son pare Rivalèn desposà a sa mare Blancaflor, però, ai las!, Tristany ho ignorava.
Amb tot, Tristany fou ben rebut en la cort i serví al rei Marc durant tres anys ―una mútua tendresa cresqué dins de llurs cors―, però encara enyorava son ‘pare’ Rohalt el Fe-Tinent i son mestre Governal i son terra de Leonís. El cas és que Rohalt, havent anat força temps errabund per mars i terres, anà a parar a Cornualla i retrobà Tristany, contà la veritat al rei Marc i digué que era hora ja de que Tristany tornés a Leonís com a hereu de ple dret, a fi de bandejar d’allà el duc Morgan, que senyorejava la terra contra llei. A la fi doncs, Tristany tornà a Leonís, occí el duc Morgan i recuperà la terra que era terra seva dret a llei. Deixà però Leonís a son ‘pare’ Rohalt i marxà per servir a Cornualles al rei Marc, enduent-se’n amb ell Governal tot sol.
Però quan arribà a Cornualla trobà gran dol a la cort del rei Marc, allà a Tintagel, car el Morholt gegantí, cavaller d’Irlanda, venia a prendre el tribut que corresponia per ésser ja el quart any: tres-cents minyons i tres-centes minyones per a fer-los serfs a tots del senyor d’Irlanda. No obstant, el Morholt encara presentà l’opció de batallar amb ell i d’ésser vençut: sa mort serviria com a penyora de tot plegat.
Cap hom d’entre tota la baronia cornuallesa gosà d’acceptar el repte espantós, llevat del jovenívol Tristany, qui tot acceptant la comptessa contra el gegantí Morholt menà sa nau fins a l’illa de Samsó, tal i com fou disposat. Allà s’endinsaren ambdós cavallers tot dient-se ultratjoses paraules, i si bé ningú veié la lluita feroç, qui en sortí vencedor fou el jovenívol Tristany. El pros essent aclamat pels compatriotes féu cap al castell, on s’esfondrà entre els braços del rei Marc: la sang regalimava de ses encara tremoloses ferides.
Entretant, els companyons del Morholt arribaren amb el cadàver a Irlanda, on des d’aquell dia Isolda la Blonda ―princesa d’Irlanda i neboda del Morholt― aprengué a odiar el nom de Tristany de Leonís.
Però Tristany quedà enverinat en una ferida rebuda d’una ascona emmetzinada, i tant malament com estava, sense cura, demanà que el deixessin dins d’una barca sense veles, sense rems, sense espasa ell, a les mans del déu per si algú altre, en altre terra, el podia guarir. Així fou com set dies i set nits les ones l’arrossegaren dolçament, tant sols amb sa llaurat arpa ell, per encantar sa trista angoixa. A la fi uns pescadors escoltaren els seus arpegis i el portaren a guarir, ai las!, a la donzella Isolda ves-ho aquí, car havia anat a parar al port de Weisefort, on jeia inert el cos del Morholt.
Reviscolat Tristany s’adonà d’on era, però ningú se n’adonà de qui era ell: tant li canvià la fesomia el verí. Però astut com era el pros explicà a Isolda no qui era en realitat, sinó que relatà una història ben dissímil a la veritat, tot fent-se passar per joglar. Amb tot, passats quaranta dies la jovenesa li tornava a lluir, i comprengué de seguida que devia fugir. Així doncs s’escapà; i, després de mants perills correguts, un dia reaparegué davant del rei Marc.
Ara bé; quatre barons de la cort del rei Marc: Andret, Ganeló, Gondoine i Denoalèn, envejosos de l’amor que el rei decantava a Tristany, emprengueren calumnioses mormolaines contra Tristany, i havent convençut la major part de la baronia, obligaren al rei Marc a cercar muller per engendrar hereu ―ell no volia, car pensava deixar els béns a Tristany―. Aleshores, el rei Marc, tot creient pretendre quelcom impossible i havent collit d’unes orenetes un llarg i femenívol cabell d’or, ordenà que li portessin la donzella de qui fos el cabell daurat, atès que a ella i només a ella prendria com a esposa. En aquestes Tristany, benvolent i ben-intencionat, recordà la daurada cabellera d’Isolda la Blonda, i s’amarinà direcció a Irlanda, rumb al port de Weisfort, acompanyat de nobles d’alt paratge, triats d’entre els més ardits i disfressats tanmateix de mercaders anglesos a fi de n’ésser reconeguts.
Un cop allà sentí una bèstia esgüellar com el crit d’un dimoni, i en preguntar a una dona la causa del crit, aquesta respongué que d’una fera terrible es tractava, que atemorits tenia els vilatans, i que el rei d’Irlanda oferia a sa filla Isolda la Blonda a qui l’occís. De seguit Tristany cercà el monstre i el matà quedant però malferit i astorat inànime. Aguynguerran el Roig, que cobejava Isolda i que per això anava cada dia a provar de matar el monstre, malgrat ésser covard i acabar fugint sempre, vet-ho aquí que es trobà amb el drac mort i n’agafà el cap com a prova per quedar-se amb Isolda. Aquesta en assabentar-se hi dubte i ensuma l’engany, de manera que surt a cercar la resta del cadàver. Allí hi troba Tristany malferit, i el du al castell i el guareix amb filtres i…, ai las! Descobreix que l’osca de sa espasa correspon amb el bocí d’acer enretirat no feia gaire del crani del Morholt. De seguit Isolda vol matar l’afeblit Tristany amb sa pròpia espasa, però aquest li parla amb meravellosa astúcia i ella es convenç tot reposant ses llavis en els llavis del pros, i el revestí de magnífiques robes.
Així doncs, quan el covard senescal Aguynguerran el Roig es presentà com occidor del monstre i legítim conqueridor d’Isolda Cabelliblonda, aquesta davant de son pare rei d’Irlanda presentà Tristany, no obstant, sota previ jurament del rei a sa filla de perdonar-li els danys passats. Tristany dona fe d’haver abatut el monstre tot presentant sa llengua i prengué Isolda en nom del rei Marc de Cornualla.
En aquestes que, abans d’amarinar-se tot duent Isolda a Cornualla, la mare d’aquesta confegí un filtre d’amor poderosíssim, del qual quins en hi beguessin plegats s’amarien amb tots els sentits i amb tot el pensament, per sempre més, en vida i en mort. Així doncs, dona el beuratge a la serventa Brangiana, amb l’encàrrec de donar-li a beure tant a Isolda com a en el rei Marc; però vet-ho aquí que en un descuit de Brangiana una petita serventa oferí per ofegar la set, a Tristany i Isolda, el primer que trobà a prop, tot essent, ai las!, el filtre de l’amor etern. Estaven perduts: l’amor i la mort tan sols els hi restava, i de moment s’abandonaren a l’amor amb fruïció.
En arribar a Tintagel el rei Marc de Cornualla prengué a Isolda la Blonda com a esposa, però ella enfollia d’amor per Tristany i de sospita per tot el que Brangiana sabia d’ells dos. Brangiana, qui amb engany fou desflorada pel rei Marc fent-se passar per Isolda, oh quin ximple!, sense ell ni tan sols assabentar-se’n[3]. A fi doncs de calmar son torment, manà a dos servents occir Brangiana i portar sa llengua com a testimoni del fet. Ells, davant d’una suplicant Brangiana, es compadeixen i la lliguen a un arbre tot presentant a Isolda la llengua d’un cadell de gos que mataren pel camí de tornada. En arribar a la presència d’Isolda aquesta fent veure que no sabia res de la traïdoria que els hi havia ordenat culpà als servents, els quals revelaren que Brangiana restava en vida. Duent-la davant d’Isolda, ambdues mullers s’abraçaren, esmortint-se llargament per llurs punyents dols i esfereïdors torments.
Així fou com Tristany i Isolda es veien i s’amaven, sempre amb l’ajut de Brangiana; però com l’amor no es pot amagar, els quatre barons deslleials comprengueren que d’amor patien l’un de l’altre, i finalment ho acabaren esbombant al rei Marc. De fet, aquestes sentències torbaren el cor del rei, que bandejà Tristany fora de Tintagel. Amb tot, malalts d’amor Tristany i Isolda se seguien veient per un alt pi al qual Tristany s’hi enfilava, fins que els quatre barons acudiren a un nan anomenat Frocí: geperut, que coneix les set arts, la màgia i tota mena d’encantaments. Aquest digué al rei Marc com i quan podia descobrir la fellonia dels amants, i en descobrir-los d’amagatotis, Tristany fingí, fingí davant Marc com si en realitat volgués pregar a Isolda per tal que aquesta convencés son espòs de perdonar-lo, o bé de remetre-li diners per sufragar sos despeses. El rei Marc, neci, s’empassà l’engany i féu les paus amb son nebot Tristany. Per sa banda, el nan Frocí llegí en el curs dels estels que el rei acabaria matant-lo, i, així les coses, s’ennegrí de por, s’inflà de ràbia i fugí llestament direcció a la terra de Gal·les. No obstant i malgrat tot, un cop restablert l’odre a Tintagel fins i tot el nan Frocí fou readmès a la cort.
Però l’enamorament, foll de folls, no es pot amagar per gaire estona, i el nan Frocí aconseguí descobrir al rei Marc l’amor existent entre Tristany i Isolda. Com a conseqüència, els quatre barons fruïen d’alegria i el rei Marc, un cop els amants foren lligats, anuncià que a l’endemà serien morts.
De primer el rei Marc fa portar Tristany per ésser cremat, però aquest, enganyant els soldats que el duien demanant-lis d’anar a pregar a l’església i ells permetent-li-ho, salta el precipici des d’un finestral volent fugir del foc del braseral i, mercès al déu el vent solleva el cos del pros deixant-lo caure suaument sobre una pedra. El rei Marc tot assabentant-se per boca d’un vilatà que veié tal prodigi, i volent fer patir d’allò més a Isolda, la donà als leprosos perquè satisfessin llurs lascívies; però en tant que els leprosos se l’enduien per gaudir-ne-la els detura Tristany ―que acompanyat anava d’un Governal també fugit― i s’endú Isolda Peliblonda tot alliberant-la direcció al fons de la forest salvatge, on hi havia per a ells aspra vida, però amb tot estimada.
Ara bé, el rei Marc no fou pas tant pervers en tota ocasió, doncs alertat per un home que els veié dormint abraçats al bosc, anà a trobar-los amb el propòsit d’occir-los. No obstant, un cop davant d’ambdós s’apiadà, i volent que en despertar-se ells dos sabessin de sa visita, bescanvià l’espasa de Tristany per la seva, deixà un dels guants que Isolda li portà d’Irlanda, i traient-li la baga del dit que ell mateix li havia donat en senyal de matrimoni, li col·locà la seva pròpia amb la qual tanmateix ella li havia fet present. Aleshores, en llevar-se Tristany i Isolda comprovaren la presència properíssima d’en Marc, i, a fi de no tornar a patir tràngol semblant, fugiren a grans jornades, acompanyats de Governal, a la terra de Gal·les.
Però Tristany per amor d’Isolda patia veient-la en vida montanyívola, essent ella digne d’una vida cortesana, com reina que en veritat era. Al temps Isolda pensava el mateix del pros Tristany, i ambdós acordaren anar a prendre consell de l’ancià ermità Ogrí, a la forest del Morois, atès que Tristany volia tornar Isolda al rei Marc. Així ho féu i a petició d’Isolda Tristany no marxà gaire lluny de Tintagel, sinó que esperà a can Orrí l’ermità per tal de rebre notícia mitjançant Perinís respecte del tractament que dispensaria el rei Marc vers Isolda la Blonda.
Però el que li reportà Perinís fou que els deslleials barons demanaven que Isolda es justifiqués, atès que era forfet tant voler-la matar sense judici com perdonar-li-la sense justificació, i Isolda acceptà de justificar-se amb la prova del ‘ferro vermell’. Ella demanà doncs, através d’en Perinís, que Tristany acudís al lloc del jurament transvestit de peregrí. Tristany ho féu i en demanar Isolda baixar del rocí sense embrutar-se de fang, el misteriós peregrí la collí en braços i la desà a terra ferma tot entrebancant-se i estrenyent Isolda ―així li havia indicat que ho fes a cau d’orella―. Aleshores, quan Isolda proclama son jurament tot sentenciant que mai ningú no l’havia tinguda en sos braços, llevat del rei Marc i, casualment, com era manifest per a tots, aquell feble i espellifat peregrí, i no havent mentit gràcies a son astúcia, superà la prova del ‘ferro vermell’ mercès al déu que tot ho mou.
Comprenent doncs que res més que no fos ruïnós podia fer allà, Tristany decidí marxar ben lluny de Tintagel, no sense abans acomiadar-se d’Isolda. Però com el rei Marc era fora fent certes gestions àuliques, els enamorats s’esfondraven entre abraçades a cada trenc d’alba, fins que els barons deslleials els descobriren de bell nou. Intentant occir Tristany, fou Tristany qui occí Denoalén i Gondoine, però aquest fet excedí ja tota mida, i Isolda demanà a Tristany que fugís, que tot i no tenir son cos seguiria posseint son cor. Tristany doncs hagué de refugiar-se altrecop a Gal·les, a la terra del noble duc Gilany.
Però Tristany a la cort gal·lesa d’en Gilany era trist; i, sense ni adonar-se’n, gemegava. No obstant, un gos meravellós el confortava amb son dring encantat, i decidí llavors de regalar-se’l a Isolda, a través d’un joglar que li el portà, després de matar un gegant que molestava el duc Gilany, el qual per cert li havia promès qualsevol cosa que demanés en cas d’occir-lo. Isolda, per sa banda, gaudia amb el dring del gos, però volent patir en la mateixa mesura i duració que Tristany, llençà el cascavell meravellós a la mar fonda.
Tristany voltà per mants països i serví per a mants senyors, però mants sospirs encara se li escolaven de dins l’ànima pels llavis, malgrat confiava que bon treball devia fer el cascavell i que, per tant, Isolda ja se n’hauria oblidat d’ell. En aquestes cavalcant amb Governal entrà en terres de Bretanya: desolades; ermes; tot cendra. Anà a veure el duc Hoel que senyoreja Bretanya; fou ben rebut, i l’ajudà a alliberar-se del comte Riol ―que li feia la guerra per son filla, atès que el duc no volia oferir-la-hi a un de sos vassalls―, tot entaulant tendre amistat amb Kaherdí, el fill del duc Hoel i el germà de la bella i senzilla i volguda Isolda de les Blanques Mans.
Així doncs, havent derrotat al comte Riol, Tristany desposà Isolda de les Blanques Mans, però recordant l’altre Isolda ―encara duia l’anell que els unia a la butxaca―, digué a sa nova muller que fent un vot de castedat havia jurat que, en cas de rebre muller, no la besaria ni l’abraçaria en tot un any. De fet, Tristany sentia que havia traït no una, sinó dues Isoldes, i sa follia aleshores el començà a desfer el seny.
Però Isolda de les Blanques Mans referí la veritat de les noces, tot revelant com Tristany no la posseïa, ni tan sols la besava, i aleshores son germà Kaherdí desafià Tristany per haver hontat llur amistat, per bé que alleugí sa furor tot escoltant la malaurada vida de Tristany, i la raó de son foll amor per l’altre Isolda.
Així doncs Kaherdí resolgué acompanyar Tristany a Tintagel, a Cornualla, per tal que el pros retrobés a sa estimada la Blonda, doncs cap profit en trauria caphom de circumstància tal. Aleshores tot d’una salpen direcció a Cornualla Tristany, Governal, Kaherdí i l’escuder d’aquest darrer. Allà de primer cerquen i troben Dinàs de Didan, a qui Tristany demana que reporti a Isolda sa arribada. Isolda, desesperada, plorosa, ha sabut poc abans per notícia de son pretendent Kariado que Tristany prengué un altre dona, i es donava la circumstància de que la cort sencera amb el rei Marc al capdavant es traslladaria al castell de la Blanca Landa en poc temps, on grans caceres eren preparades.
Per tant, un cop l’escuder de Dinàs reportà a Isolda que Tristany la reclamava, Kaherdí i el pros doncs romangueren amagats a una banda del camí que menava al castell de la Blanca Landa: sos escuders a l’altra banda del mateix. En aquestes que Andret el deslleial, senescal de la Blonda, veié l’escut de Tristany que restava amb els cavalls vigilats pels escuders, i tot desafiant Tristany pel nom d’Isolda la Blonda els escuders fugiren. Andret referí el succés a Isolda tot creient que fou Tristany qui fugí, i Isolda ho cregué tot ordenant a Perinís de dir a Tristany que ja no el voldria veure més.
Tristany doncs, negre de tristor, marxa a Carhaix junt amb el duc Hoel, Kaherdí i Isolda Blanquímana. Però morint de sospirs funestos decideix retornar a Tintagel a per Isolda la Blonda, transvestit aquest cop de foll errívol, de tal manera que la pròpia Isolda trigà força temps a reconèixer-lo. Així fou com pogué amar Isolda fins que altre vegada fou descoberta l’avantúltima fellonia i hagué doncs de tornar a la Petita Bretanya, a Carhaix.
Però estant a Carhaix Tristany fou malferit per una ascona emmetzinada, i res no el podia curar pas. Així doncs demanà a Kaherdí que li portés Isolda la Blonda, que açò el reviscolaria, car ella era aquella que sempre havia estimat i la que per sempre estimaria, per cert, tot referint que al tornar dugués alçat l’estol blanc si portava Isolda o el negre estol en cas de no portar-la. Ai lassa!: açò mateix fou escoltat, tafanejant, per Isolda Blanquímana, que des d’aleshores cobejà freda venjança per Tristany.
Isolda la Blonda acceptà retrobar-se amb el malferit Tristany, i l’endemà a trenc d’alba embarcà al vaixell de Kaherdí, qui tot de passada occí el duc Andret abans que aquest entrés dins la nau seguint Isolda, i posaren rumb a la Petita Bretanya. Oh beneïts, era el dia que arribaven quan Isolda Blanquímana, tot desfermant sos freds anhels de venjança, digué a Tristany, que agonitzava: ‘oh estimadíssim Tristany, a la fi el vaixell d’en Kaherdí s’apropa des de la mar’. Tristany preguntà: ‘diguem, t’ho demano, de quin color és l’estol’; i respongué fingidament la Blanquímana: ‘oh estimat, l’estol és negre’[4]. La notícia fa morir Tristany de profunda tristor, i en arribar Isolda la Blonda, tot veient el cadàver, abraçant-lo i besant-lo, morí talment alhora d’una fonda tristor i una fonda amor.
[1] Aquesta circumstància és molt semblant a la narrada en la Bíblia, quan de Raquel moribunda nasqué Ben-Oní (fill de mon dol), més tard anomenat Benjamí (fill de la Providència) per son pare (Gèn.35,18).
[2] És curiós com el bon escuder Governal ensenyà a Tristany ‘les arts que convenen als barons’, però oblidà advertir-li quelcom tan elemental com que rebutgés anar amb desconeguts. És més: què dimoni feia Tristany tot sol? Com dimoni fou tan ingenu d’embarcar al vaixell amb uns mercaders noruecs? És verosímil potser?
[3] Aquest passatge inverisímil i ridícul recorda el presentat pel Gènesi en 29,23-25, on Labàn lliura a son nebot Jacob a Lia, i no a Raquel, sense Jacob adonar-se’n tot i passar la nit amb ella. Lamentable.
[4] Un exegeta agossarat apuntaria la relació entre Isolda de les Blanques Mans i Blancaflor, la mare de Tristany, la qual potser d’aquesta manera mitjançant la Blanquímana fa descansar son fill del tormentós enamorament.
FUENTE: Sinopsis Literarias, Marco Pagano (Editorial Caduceo 2009).
